“A finals de l’any que ve hi haurà moltes TV3”

Jordi Serra fa més de vint anys que treballa a la televisió pública catalana, on s’ha ocupat de matèries com els programes infantils o les coproduccions. Ara és el cap de programes i, per tant, algú pròxim a l’actual direcció. Ha acceptat, com altres van fer-ho abans, de respondre unes quantes preguntes per aquest blog.

Com es veurà, s’esforça per conservar alguns secrets però em sembla que dóna pistes clares. Les conclusions que en trec són que a TVC aposten pel multicanal i que estan convençuts que els productes de tipus corporatiu (de la CCMA) s’han de basar en la marca més potent, que ells sostenen que és la televisiva. 

He de dir que no comparteixo aquest enfocament, que fa prevaldre la tele per damunt dels altres mitjans i que, per exemple, prefereix que no es llancin marques noves a internet si no estan associades a productes de TVC. 

Trobar públics diferents implica, tal com ho veig, anar més enllà de la tele. Però he de reconèixer que Serra expressa una tendència que fa temps que té força a Sant Joan Despí i, en algunes etapes, fins i als despatxos del carrer Ganduxer. 

Les meva discrepància, per tant, representen una visió tot sovint minoritària. 

L’havia d’assenyalar per honestedat i respecte als lectors d’aquest espai, que han llegit a vegades com defensava amb certa passió una perspectiva molt més àmplia de la producció i difusió de continguts. Fet això, proposo tot seguit la lectura de la nostra conversa.

1.- Ets i et sents director de programes de TV3 o de TVC?  

De TVC, això ho tinc claríssim. I no és només una declaració de principis. Dedico tanta o més estona a projectes associats als nostres 'segons canals' que als de TV3. D'altra banda és lògic que sigui així ja que, al llarg del 2009, és en aquests canals on hi haurà més moviment i novetats.

2.- Quina serà a mig termini l'oferta multicanal de la televisió pública catalana?  

Aquí hem de ser discrets. Encara l'estem acabant de perfilar i cal que l'aprovi el Consell de Govern de la CCMA.

El que està clar és que serà una oferta multicanal decidida i molt completa: a finals de l'any que ve hi haurà 'moltes tv3'. La intenció que tenim és omplir els dos multiplex que tenim amb 6 canals propis.

3.- En algunes cadenes públiques hi ha equips units pel gènere o pel contingut i no pel seu mitjà de distribució. Per exemple: un equip de culturals o un equip d'esports que són transversals, un equip on es comparteix una visió global amb mirades sobre la televisió, la ràdio i internet a més d'altres plataformes com els mòbils... Trobaries raonable que a la CCMA s'avancés en aquesta direcció? De quina manera?

És més que raonable que es comenci a treballar en aquesta línea i de fet ja ho estem fent en algunes àrees. Es tracta de pensar i dissenyar projectes, més que 'simples' programes de TV, projectes que defineixin clarament uns continguts i uns destinataris. A partir d'aquí els mitjans i les plataformes més adequades per aconseguir els objectius ja venen per sí soles, com aquell qui diu.

Ara bé, al meu parer la manera de fer-ho és des de l'inici i de baix cap dalt i no a l'inrevés. A no ser que es tracti de continguts nous, la manera de fer-ho és aprofitant la marca més ben posicionada, que, per la força del mitjà, acostuma a ser la de televisió. Em sembla millor això que no pas crear una marca nova. No voldria menystenir ningú però crec de veres que TV3, com a principal generadora de continguts de la CCMA, hauria de liderar aquest procés.

4.- Hi ha molta oferta. Una manera possible de distingir-se seria posar l'accent en el caràcter de mitjà públic, atès que això és singular. Et sembla una via interessant? De quina manera creus que es poden reforçar aquests aspectes des de la producció i programació?  

No només em sembla una idea interessant sinó que és la que ha fet seva l'actual direcció de TVC. En el document Estratègia i Criteris de Programació de TVC,  que cada any elaborem i publiquen a la web de TVC, s'expliciten clarament: Qualitat, Incidència Social, Creació de Referents de Prestigi, Projecció de Valors, Preservació de la Llengua i la Cultura, Innovació i Impuls del Talent, Concepció Multiplataforma i Eficàcia en la Gestió de Recursos. Aquests són, a hores d'ara, els punts de referència de tots els programes i de tota la programació de TVC 

5.- L'entorn social (els periodistes, els polítics... i els anunciants!) està molt pendent de la quota de mercat. Però algunes persones hem sostingut i encara ho fem que aquesta dada no és la més important. Hi estaries d'acord?

Claríssim, actualment la nostra preocupació principal és l'audiència, no la quota. Entre altres coses perquè creiem que pensar i treballar de debò al servei de l'audiència, dels telespectadors, és la millor manera de guanyar quota. 

L’audiència és el públic al qual adrecem els nostres continguts, en alguns programes busquem un públic majoritari i en d’altres minoritari, mentre que la quota de mercat no discrimina una cosa de,l’altra. Per nosaltres el més important és definir bé quin públic busquem a cada programa, tenir clar per a quins telespectadors treballem a cada moment. 

D’altra banda, pensar i treballar de debò al servei de l’audiència, de les diferents audiències, és la millor manera de guanyar quota.

SI T’HA INTERESSAT:

Preguntes a d'altres persones 

Altres apunts sobre televisió 

POSSIBLE DEBAT:

Els lectors interessats a debatre altres qüestions relacionades amb la televisió pública catalana poden trobar espais en llocs on es fan preguntes com aquestes: 

- És necessària la televisió pública?

- Internet té més públic que la tele?  

- Com podria ser un mitjà public? 

Aporto aquests enllaços sense que això impliqui que hi estigui d'acord. Em semblen opcions de continuar llegint sobre aquesta matèria si el que hi havia aquí t'ha fet rumiar. 

Gratis!

Chris Anderson va canviar la mirada sobre els mercats quan ens va fer veure a tots que a més dels grans punts de venda també hi ha una llarga cua de productes que sobreviuen gràcies a fer-se lloc en un nínxol potser no gaire gran però suficient, molt més quan els costos de distribució i emmagatzemament han baixat gràcies a la digitalització. 

Marc Mateu, Ferran Clavell i altres persones van distribuir l’article per l’empresa on treballo i d’aquesta manera es va estendre a poc a poc una noció que, malgrat tot, sembla que no ha arribat als despatxos on es prenen les decisions més importants.

Anderson va tornar-hi la primavera d’aquest any. Publicava un article a la revista Wired i el llibre s’ha anunciat per l’any que ve.

Pels qui encara no ho han llegit provo de resumir aquí les idees que s’exposen a Free!

Regals amb intenció

Hi ha molts casos en què es regala alguna cosa amb l’objectiu de vendre’n una altra (una cafetera a bon preu per vendre dosis de cafè, impressores molt barates per vendre les recàrregues de tinta).

L’ample de banda es multiplica i els costos d’emmagatzemar baixen més i més (després de llegir Everything is miscellaneous, en parlava aquí). 

Per això esperem que determinats serveis siguin gratuïts i sense límit. La capacitat de correu als llocs gratuïts és infinita. (En canvi, a la feina sempre ens estan dient que vigilem de no tenir massa correus a les carpetes, és estrany, oi?).

Micropagaments

Hi ha alguns models de negoci basats en el micropagament. No fa gaire en parlava el mateix Jaume Roures quan proposava un model pel futbol a la TDT.

Segons Anderson, els micropagaments fallen perquè el que compta no és la quantitat sinó saltar o no la frontera entre el gratis i el cost, sigui quin sigui aquest cost.  

En canvi, confia més en altres modalitats.

Terceres parts 

La més clàssica és la que fins ara seguien els mitjans de comunicació: els diaris no recuperen quasi res amb el preu de venda al quiosc (és pel quiosquer i pel repartidor). El seu model de negoci es basa en una altra idea. No venen informació als lectors, venen lectors als anunciants.

Aquest és el model que després van repetir les ràdios i les teles (excepte quan es tracta de mitjans públics que se sostenen només amb aportacions i sense publicitat, com és el cas modèlic de la BBC).

(Què farem?) 

En realitat, aquest és un problema encara per resoldre. Ho poso entre parèntesi perquè no forma part del resum sinó que ho apunto com a comentari personal.

Els continguts audiovisuals baixen de cost però no prou. Una cosa és fer un vídeo casolà i una altra engegar una superproducció. Si no hi ha rendiment, qui en paga els costos? Si tot és gratuït, com es paga als autors dels continguts? No parlo de drets d’autor, parlo de costos reals en hores de rodatge, edició, etc. 

Per ara, teles i ràdios encara viuen de vendre espectadors i oients als anunciants. Però, siguem sincers, en un model com aquest, es poden crear continguts de servei públic? Si depenem dels anuncis, quins productes podem oferir sinó aquells que els anunciants considerin d’interès per col·locar la seva publicitat? Si tot depèn de l'audiència, com ens ho farem? 

A mig termini ens haurem de decidir entre el model socialdemòcrata (cal fer continguts culturals amb els impostos perquè les cadenes privades no els faran mai) i el neoliberal (si el mercat no vol continguts culturals, que desapareguin de les graelles!). Els qui em coneixen ja saben per quin aposto.

Tancat el parèntesi, torno al resum del text d’Anderson.

És possible fer negoci en un context de "tot gratis"?

La seva resposta és que sí. Caldrà molta imaginació i creativitat.

I apunta algunes solucions que ja funcionen.

Freemium: es basa en oferir una part gratis i després cobrar per serveis més amplis (com fan llocs com ara Flickr: si tens poques fotos, cap problema, però si vols ampliar els teus àlbums has de pagar una mica).

Diu que només paga un 1% però com que els costos són baixos, amb això ja n’hi ha prou.

Publicitat: ara mateix, més enllà d’aquells banners inicials a les pàgines web, la publictat es fa a mida. En funció de les teves cerques, del teu perfil, del teu entorn, rebràs una mena d’anunci o una altra.

De fet, moltes vegades et sembla que ni tan sols són anuncis, sovint ho agraeixo com una informació sobre productes i serveis que m’interessen.

Subvenció creuada: el cas més clar (que he entès bé) és el dels vins al restaurants. Tots sabem que el seu preu està molt per damunt del que tocaria, de fet tot sovint ho podríem considerar un robatori. Però els funciona. Amb els preus del vi i els cafè a molts llocs ja en tenen prou.

Pagar sense diners:  Hi ha casos en què no paguem amb diners sinó d’altres maneres. Quan a hi ha llocs que el que volen són les nostres dades, el nostre perfil, en fi, un tipus d’informació que els sembla que ja val l’accés que obtenim.

A més de les modalitats que podrien permetre fer negoci a la xarxa, Anderson no es descuida un assumpte potser més rellevant: l'altruisme. N'hi ha casos reals i canvien el món. Com seria possible la viquièdia sense un esperit col·laboratiu?

El seu article és una anticipació del que vindrà però em sembla molt clar que el llibre serà d’interès i que llegint-lo aprendrem una mica més sobre el canvi que estem vivint.

Maragall: l’arpa com el violoncel

L'últim llibre?

En aquest blog no s’hi ha fet fins ara comentaris sobre política i avui no serà una excepció encara que em refereixi a Pasqual Maragall. La justificació més immediata és de caràcter personal: vaig ser ahir al vespre al Palau de la Música, on es presentaven les seves memòries. No caldrà que en faci una crònica personal, els mitjans ja s’ocupen de ressenyar l’acte amb més o menys encert.

A molts que érem allà, l’orador que ens va agradar més va ser algú que no havia parlat mai en aquell escenari, la seva filla Cristina (i això que abans ho havien fet Ferran Mascarell, Narcís Serra i Francesco Rutelli).

Cristina Maragall va enllaçar anècdotes familiars amb l’expressió sincera d’un entorn que sap què l’espera.

Una d’aquestes situacions que ens va explicar relatava una jornada familiar de no fa gaire, al Museu de la Música. Maragall acompanyava la filla i els néts. A la sala on els nens poden tocar alguns instruments, el guia explicava la diferència entre la manera de tocar l’arpa i el violoncel, que es grata amb l’arquet, com tothom sap.

La qüestió és la pregunta

Tot d’una, Pasqual Maragall va demanar al guia i als néts què passaria si algú provés de tocar l’arpa com el violoncel. Quina pregunta, oi?

Això no es pot fer, diran de seguida els més conservadors, els practicants de l’immobilisme, aquells que no alcen mai la vista més enllà de les canyes de les mongeteres. I què? La innovació sempre ha tingut detractors poderosos, tots aquells que assimilen la recerca amb el cinisme que conté l’expressió “experiments amb gasosa”.

Però això és el que va fer de Maragall un polític diferent, el primer president amb visió estratègica (tanta falta com ens fa) des de Prat de la Riba, tal com ho veig (Macià no va tenir temps, Companys es va veure abocat a un tacticisme més o menys heroic, els presidents de l’exili no tenien més remei que intentar que la institució sobrevisqués i el primer president de l’autogovern recuperat es vantava orgullós del seu tacticisme amb aquella expressió del “peix al cove” que sempre m’ha semblat força mesquina i que no s'hauria d'imitar).

El meu ímpetu i les mongeteres

Les paraules de Cristina Maragall feien evident allò que ha entusiasmat a tantes persones tantes vegades. La capacitat de mirar-se les coses d’una altra manera. Els experts ho anomenen pensament lateral i té a veure amb una manera de ser que condueix a la creativitat, molt més si parteix de bases sòlides i del coneixement profund.

El mateix Maragall es va referir després a aquest assumpte quan va admetre que sol desconfiar dels especialistes i que prefereix unes altres mentalitats (diríem que més obertes o transversals).

Per això té sentit que en parli en aquest espai on els últims mesos he dedicat tantes frases a la innovació i a la imaginació. Molt més ara, perquè és inevitable tenir la impressió que algunes organitzacions molt importants del país s'han decantat cap les antigues fórmules basades en el poder, l'obediència i la marginació de qui pensa diferent. Ara que sembla que a molts llocs es mani des de darrere de les canyes de mongetera, he volgut escriure aquest apunt un xic impetuós però molt inofensiu: només vol ser una crida animosa a favor d'aquells que combatem ara i adès contra la frase ridícula que sentim tan sovint: "sempre s'ha fet així". Perquè darrere les canyes de mongetera sovint només hi sé veure excuses pusil·lànimes.

Al tren, l'avioloncel

Quan tornava cap a casa amb el tren, rumiava en la frase del violoncel i l’arpa i, de sobte, em va venir al cap una cançó de Pau Riba.

El cantant és, pel pel meu gust, el lletrista més interessant de la cançó en català, al costat de Sisa (empaitats tots dos per Adrià Puntí) i, a la seva manera, és un altre actor del pensament divergent.

La cançó es diu L’avioloncel i la copio aquí perquè no crec que sàpiga escriure un final millor per aquest apunt, que també té un deix d’emoció, una pila de records molt grats i un punt d'homenatge.

Aquest matí
hem sentit un gran retruny,
tots hem mirat amunt
i hem vist
un avioloncel
rascant la panxa del cel.

Bum barrum bum bubum bum bum bum
bum barrum bum barrum bum bum.

Tots hem dit miracle, miracle!
¿Com pot ser que un borinot de plata
voli així per dins la nata?
¿Com pot ser que un ocell de llautó
faci tanta remor?

Bum barrum bum bubum bum bum bum
bum barrum bum barrum bum bum.

Doncs això, que per molts bum barrum bum bum, Pasqual!

Què li passa al periodisme?

Nou periodisme de taula

Al lloc on treballo des de fa uns quants dies, en unes instal·lacions de Catalunya Ràdio, hi ha la redacció del 3cat24.cat (ens separa un passadís estret).

Treballen en silenci, concentrats per no equivocar-se a l’hora d’enganxar un enllaç o afegir una foto o cercar una dada. Si ho he entès bé, bona part de la seva feina consisteix a estar pendent de les agències i altres fonts, mirar d’escriure o reescriure un text tan de pressa com sigui possible i penjar-lo a la xarxa.

Les redaccions digitals saben que l’actualització és la seva manera de competir.

Com em deia Karma Peiró aquí mateix, a les redaccions digitals potser els fa falta ser més redacció, fer més periodisme o, com a mínim, un periodisme que consisteixi en alguna cosa més que en la selecció de la font i la transcripció en un format comprensible.

Unitats informatives digitals

Cada vegada estic més convençut que a la llarga ens interessarà l’acció d’unitats informatives digitals (unipersonals, tot sovint) que s’agruparan en forma de xarxes d’interès geogràfic o temàtic o qui sap què. És un projecte que tard o d'hora encetaré.

Em sembla que hi ha un periodisme que té a veure amb la proximitat que demana estar al carrer i anar amb l’ordinador portàtil i altres eines... mentre que hi ha un 'periodisme de taula' (abans se’n deia així) que ara haurà de ser de xarxa i on es valorarà la capacitat de fer cerques, de combinar les fonts i d’encertar els enllaços (quan se’n posen, perquè a la majoria de mitjans digitals no aporten mai vies cap a altres llocs que no siguin el seu).

Per un costat, trobo estrany que a la CCMA hi hagi tantes redaccions d’informatius en comptes d’unir els esforços i, per un altre, m’adono que ara com ara la crisi del periodisme encara no se centra en el canvi de model (dic encara) i que té molt a veure amb els diners (el negoci trontolla però no se sap veure una sortida).

S’acaba el paper dels diaris?

Els mitjans, a poc a poc, obliden el paper, obren els seus arxius. Les notícies sobre aquest procés ens acompanyen des de fa temps. Les publicacions especialitzades potser ho tenen més clar però la sensació de crisi als mitjans és molt estesa. 

Algunes veus amb experiència asseguren que el periodisme no s’acaba però que les edicions de paper sí que s’extingiran. De debò que no tenen futur els diaris tal com es fan ara? És ben probable. 

Què diuen que passarà

Els més combatius no es conformen a pronosticar el final del model, gairebé ens conviden a accelerar la desfeta, com en la presentació que he enllaçat de Mario Tascón (per saber millor qui és). 

Aquest apunt no busca afirmacions vàlides per sempre ni, encara, una anàlisi exhaustiva de la situació. Proposa que emprenguem una reflexió més aguda de la que fins ara s'ha insinuat a la majoria de mitjans. De moment, pretenc acumular materials i participar en el debat. 

Un dels blogs sobre periodisme que m’agrada seguir és Lolacomomola. Sota aquest nom d’aparença frívola hi ha una jove periodista molt competent que s’interessa pel futur dels mitjans. Va ser al congrés de nou periodisme que es va fer a Càceres i ha volgut compartir el que hi va aprendre.

Voldria continuar aquesta reflexió amb un apunt sobre la televisió. Confio que el sabré escriure per dir el que penso. Però em cal una mica de temps. Per ara, suggereixo a qui li interessi que faci una ullada als enllaços que he anat deixant per aquí. Hi ha teca per començar-ne a parlar.

ACTUALITZACIÓ: Acabo de llegir un altre apunt de Juan Varela on insisteix en aquesta idea del periodisme actiu, que les noves eines faciliten, encara    que més aviat sembli que les redaccions se sentin convidades a fer més taula que mai. 

Nedar en una altra dimensió

Quants amics pots tenir a facebook?

Quan vaig entrar a facebook no sabia com agregaria contactes però amb el temps s’ha demostrat que arriben i hi arribes, es multipliquen a poc a poc i sempre dubtes sobre el que fas.

Avui he llegit un apunt de David de Ugarte on explica la seva convicció que al final preferim les xarxes menudes i vinculades a les xarxes que ja tenim com a persones. Segons ell, això té a veure amb una condició llatina. Assegura que, mentre llocs com facebook sembla que ho aglutinin tot, hi ha proves que preferim espais més reals i reduïts. És el cas de l’eina feevy, que permet incrustar actualitzacions dels blogs que vulguis al teu blog. Dels més de cinquanta mil blogs que el fan servir, no n’hi ha cap que passi del centenar d’enllaços.

Quan vaig llegir el seu llibre El poder de las redes, em va interessar molt i ara he observat el seu experiment compartit (no sé com qualificar-ho) on presenta material per qui s’interessi per la reflexió teòrica sobre les xarxes.

Un dels punts que m’ha cridat l’atenció és l’afirmació que els nodes de les xarxes més grans acaben semblant els nodes d’una xarxa única (sense ser-ho). Aquesta confusió tindria a veure amb l’efecte dels rànquings, que també acaben convertint-se en notícia quan compten els contactes més contactats (per cert, que ja seria hora que facebook decidís canviar el nom "amics" per algun de més autèntic).

Com controles la privacitat

Si et mous en una xarxa gran has de saber on ets. En certa manera és el mateix que quan surts al carrer, et trobes en un lloc públic (on el dret a la intimitat no té les mateixes garanties).

Si a més és única, hi pots trobar tothom. Des del cap o qualsevol altre observador fins als parents més inesperats.

Sembla rellevant aprendre a gestionar aquesta presència a les xarxes (aquest vídeo en anglès acara amb humor els consells pertinents) i hi ha una recomanació general perquè tothom aprengui a controlar la privacitat o entengui que aquesta privacitat corre el risc de ser traspassada.

Un altre mitjà de comunicació

Si és tan gran i quasi única, de què serveix?

Si tens intenció de comunicar una informació, si participes en una campanya o si vols promocionar una marca, disposes d’una xarxa de persones a les que pots fer saber el que et sembli, però aleshores s’assembla més a una eina de comunicació on es tracta de tenir una identitat.

Conec persones que ho fan a l’inrevés: reserven aquestes xarxes pels amics (els amics de debò) i expliquen als contactes professionals o ocasionals per què no els agreguen.

Aprenent en el medi generalista

No acabo de tenir una norma estricta. Vaig començar fent servir xing perquè em semblava més seriosa però admeto que al final he acabat per no entrar-hi gaire. A facebook hi tinc contactes de feina, amics retrobats, companys d’ofici i persones a qui he conegut en un moment o altre i amb qui ens ha vingut de gust mantenir aquest mínim contacte sense cap altre compromís. I per ara m’hi trobo còmode.

Som a les beceroles. No sabem com fer-ho anar i és impossible no tenir una pila de dubtes sobre la nostra activitat.

Quan aprenia a nedar, fa quasi quaranta anys, en uns cursos amb Juan Céspedes (que havia entrenat a Mari Paz Corominas), recordo que als vestidors hi havia un rètol amb un lema força ridícul, a la manera dels lemes d’autoajuda, que encara no he oblidat: “Se aprende a nadar nadando”.

Tinc la senació que acabaré nedant en dues o tres xarxes més petites i efectives, no sé encara quines ni tan sols sé si les que em puguin interessar ja existeixen. Diria que això serà més comú. Perquè ara mateix no aprenem a moure’ns en el facebook sinó a entendre la idea de xarxa no presencial. Només estem aprenent a nedar.

I potser tots plegats conservarem un espai més ampli, una xarxa generalista, per quan necessitem fer unes quantes braçades en una altra dimensió.

ACTUALITZACIÓ: Un amic penja al seu mur de facebook aquest vídeo on s'ironitza sobre la privacitat i aquesta xarxa social.    

Allegro amb internet

Aquest matí he viscut una experiència que em ve de gust comentar aquí. Els amics de Catalunya Música m’havien demanat que participés en una reunió per esmentar les oportunitats que les noves eines ens proporcionen i comentar de quina manera canvien la nostra manera de comunicar i consumir els continguts que els mitjans públics solen crear.

Com que no en sóc cap expert sinó un aprenent només he explicat el que he après. No hi havia gaire temps però hem vist maneres d’informar-se i obtenir materials, maneres de compartir-ho o la possibilitat d’expressar una identitat sobre la veu pròpia. Els he confessat quines emissores escolto sovint mentre treballo davant d’un ordinador.

La meva intervenció ha sigut només un parèntesi en una reunió en què més d’una vintena de professionals d’aquesta emissora es preparaven pel llançament proper dels seus projectes a la xarxa després de Catclàssica. A la primavera esperen tenir a punt el que anomenen “icatització” de Catalunya Música. Cap a l'estiu confien que podran fer un salt encara més radical.

Tothom està d’acord que no es tracta de canviar sense motiu sinó que l’acció s’inspira en la voluntat d’arribar a més persones, de posar a l’abast dels ciutadans tot el que esperen d’un mitjà públic i de fer-se lloc a la xarxa per difondre una creació artística i un context comprensible.

Assistir a aquesta reunió interna ha sigut un privilegi i m’ha convençut que tot l’esforç que fa tanta gent en aquesta empresa per insistir en el valor d'aquestes oportunitats val molt la pena.

Premis Fiasco

Arriscar-se, emprendre transformacions i llançar projectes és una prova de vitalitat. Encara que sigui veritat, com s’ha recordat a la trobada d’avui, que aquestes noves eines no sempre són tan útils ni sempre estan prou ben pensades.

Hi he pensat després de tres hores de reunió, quan he obert l’ordinador i he vist el recordatori d’un amic que em parlava d’uns premis molt peculiars: els Fiasco Awards. Amb suports i ànims premien els projectes que no han arribat enlloc, els fiascos.

Ja tenen un grup de fans i s’expliquen prou bé.


Es tracta de gosar. I si no acaba de sortir, entomar-ho amb bon humor. Per aprendre i tornar-hi.

Tan a prop...

Les xarxes et poden sorprendre.

És el que m’acaba de passar. Fa pocs dies m’he posat a treballar amb un equip de periodistes i lingüistes per començar a concretar com hauria de ser el llibre d’estil de la CCMA. 

L’encàrrec nou m’ha dut a canviar d’espai de treball i d’edifici (aquí hi ha una pista) però també ha modificat, per força, les meves cerques a la xarxa.

Quan he volgut compartir aquests enllaços, com tinc per costum, he descobert que una companya ja hi és de fa temps i que té marcats els materials que m’interessen. 

L’he afegida a la xarxa, com vaig fer amb els documentalistes de TVC.

El més curiós és que estem asseguts molt a prop, de la seva taula a la meva diria que no hi ha més de tres passos. Però aquesta proximitat, que ens permetrà intercanviar opinions i comentar l’estat del projecte, és del tot insuficient per compartir adreces d'internet i materials. 

El que de debò ens permet dir-nos què trobem a internet és una eina com del.ici.ous, ara que ens hi hem enxarxat.

Tan a prop... i què faríem sense les noves eines?

SI T'HA INTERESSAT POTSER TAMBÉ VOLDRÀS LLEGIR AIXÒ: 

Les virtuts del desordre digital

El parenostre de la innovació

Aquest apunt no és l’inici de cap pregària.

Però abans d’aclarir el títol m’anirà bé recordar que una de les sessions més aplaudides del curs Sociedad Red (que es va fer a Barcelona no fa gaire) va ser la intervenció d’Ethan Zuckerman.

Aquest innovador radical es va concentrar en els aspectes socials de la innovació i ens va demostrar, amb la seva experiència en projectes a l’Àfrica, que la innovació no pot combatre la manera de pensar, s’hi ha d’adaptar per tenir èxit.

Un dels exemples que va posar era el d’un intent de reduir la desforestació a causa de l’ús de llenya en la cuina tradicional. Un invent sofisticat com un forn d’energia solar no va quallar, tot i la inversió, perquè impedia remenar els aliments. A la fi, en comptes de canviar l’estri es va innovar en el combustible. Hi ha comunitats dedicades a l’elaboració de “llenya” a partir de restes vegetals. Només era un exemple però deixava clar que no pots innovar si vas contra la cultura instal·lada. La innovació no es pot imposar a cap persona . Però amb això no n' hi ha prou.

Tornem a l’inici. El paternoster és el nom d’un aparell basat en tecnologia mecànica de finals del segle XIX que encara perviu a molts edificis de l’Europa central.

Es tracta d’un giny que gira de manera que puja i baixa i els seus receptacles et permeten d’enfilar-t’hi per canviar de pis, com un ascensor. Aquest sistema feia pensar en el rosari i d’aquí el seu nom (que avui dia no hauria rebut).

A l’edifici de la RBB on vam fer totes les reunions dels jurats dels Prix Europa hi tenen un paternoster i els que veníem de països on no n’hi ha ens hi aturàvem per admirar la seva senzillesa i eficàcia.

La lliçó d’aquesta vegada és ben simple: una idea pot resistir molts anys si encara aporta beneficis a les persones.

La CCMA a Street View

La notícia més rellevant d’avui relacionada amb la noció de canvi té forma de mapa.

Un mapa fet d’imatges de Barcelona (i Badalona, Sant Adrià, Santa Coloma, Esplugues, L’Hospitalet) amb una promesa de privacitat molt fràgil (es reconeixen persones i matrícules).

S’han llançat invitacions per trobar imatges que atreguin visitants. A aquestes hores força persones d’aquesta àrea ja deuen haver buscat casa seva, la casa d’uns amics, les cases on han viscut o el que sigui. De moment, m'interessen més les imatges que proporcionen els que estan atents a la ciutat però segur que és un servei amb moltes utilitats.

Aquí es pot veure l’edifici de la CCMA.


Ver mapa más grande

I a sota, el que allotja les emissores de Catalunya Ràdio. L’àrea "visible" encara no arriba a les instal·lacions de TVC ni l’edifici d’Esplugues on hi ha Interactiva i Activa Multimèdia.


Ver mapa más grande

Tard o d’hora, qui sap si hi haurà càmeres perquè gaudim del vídeo en comptes de les fotos, inquietants i misterioses quan les veus per primer cop però repetitives si hi tornes. Un vídeo sense fi de la vida als carrers de la ciutat, de manera que només la llar sigui el reducte de la privacitat (a excepció que algú esculli d’instal·lar webcams).

Ens pot semblar un futur esgarrifós però a diverses ciutats ja hi ha moltes càmeres als carrers, públiques i privades, quasi sempre de seguretat i només permeten veure'n imatges fixes. L’única diferència és que només les poden veure un nombre restringit de persones (policies de tota mena, controladors de trànsit...).

Quan es disposi d'aquesta transmissió en directe i ininterrompuda (a través de la xarxa) de la vida al món serà un programa d'entreteniment irresistible pels tafaners. Però no el faran a la tele d'ara sinó a la combinació de TV i internet que s'haurà de produir. I serem alhora protagonistes i espectadors. O no ho veurem?

D'una altra manera

La capacitat de descobrir un espai buit on transformar una idea en un projecte de negoci és l’assumpte preferent del llibre L’estratègia de l’oceà blau, que va interessar molt el grup de persones de la CCMA que en van compartir la lectura.

De vegades, un nínxol es pot ocupar amb un producte antic. La innovació resideix en un altre aspecte.

Un cas que m’ha cridat l’atenció, i que en altres estades a Berlín no havia vist, és l’ús de ruta turística que han donat al Trabant, el famós cotxe de la RDA que es troba a totes les botigues de souvenirs... i a les que no ho són, com una de les icones de la ciutat.

Des de fa uns quants anys, Trabi Safari ofereix la possibilitat de formar part d’un comboi d’aquests cotxes que semblen de joguina. No ho he provat, encara que em vaig aturar a fer alguna foto, però, pel que llegeixo, ha satisfet les expectatives dels que s’hi han apuntat.

El més interessant, pels assumptes que es tracten aquí, és la idea de llançar un projecte a partir del que ja tenien. La moda nostàlgica explotava fa més de cinc anys i modificava el mercat d’aquests vehicles, que passaven de relíquies a capricis. I algú es va adonar que hi havia alemanys i turistes que tenien ganes de conduir-los o de seure-hi i deixar-se portar. A la ciutat de Dresden també han obert el mateix servei.

Donar una intenció nova a allò que tens és la lliçó del Trabi Safari.

Dialogar i aprendre més enllà dels premis

La delegació catalana que assisteix als Prix Europa ha seguit amb interès els projectes que s’han vist avui. Destaco aquí el que ens ha cridat més l’atenció.

La proposta de combinar vídeos enregistrats al mateix moment en una població palestina i en una altra d’israeliana ha agradat molt i es perfila com un dels possibles guanyadors, al costat del portal suís que vam conèixer el primer dia.

És difícil comparar projectes amb un pressupost enorme, com el que presenta la televisió pública sueca que ja havíem vist a Input amb l’esforç d’equips que no disposen de gaires recursos, com els dels periodistes d’una emissora de ràdio polonesa que fan tot el que poden per servir la seva ciutat.

Demà se sabrà qui són els guanyadors de les diferents categories de televisió, ràdio i internet però el més atractiu d’aquesta trobada és l’intercanvi d’idees que permet.

Cada sessió acaba amb un debat que es pot allargar prop de tres hores. S’ha obert cada dia un diàleg franc i directe sobre el que hem vist.

Ha sigut una ocasió magnífica per aprendre amb altres professionals europeus i des d’aquí suggereixo que a la pròxima edició la CCMA hi pugui tornar a enviar algunes persones, al marge del fet que hi hagi projectes que hagin estat nominats.

Presentar-se als premis és emocionant però encara és més profitós participar en aquesta mena de trobades on tothom té coses a dir i on val molt la pena escoltar què pensen els altres.

ACTUALITZACIÓ (26/10/08): El projecte de la CCMA Diaris de Pascal ha obtingut un accèssit als Prix Europa, conjuntament amb el portal suís MX3. El premi Prix Europa Exploration se l’ha endut el projecte coproduït per Arte sobre la vida quotidiana a les poblacions de Gaza (Palestina) i Sderot (Israel).

Història i educació des d'internet

A la segona sessió dels Prix Europa dedicada als productes d’Internet, Sílvia Llombart ha presentat, en nom de la CCMA, el projecte Diaris de Pascal. L’aspecte del lloc i la combinació multiplataforma (que inclou atenció als usuaris que disposaven d’interactivitat a la TDT, als del Home Media Center i els del mòbil) han interessat els assistents.

A la mateixa sessió hem pogut veure un altre projecte basat en la història, de la televisió pública txeca,  i això ha permès un debat sobre la manera com internet pot acostar continguts històrics a públics diferents.

Aquesta discussió s’ha estès cap a d’altres aspectes del servei públic a causa del polèmic Yallahrup, un espai danès que ja havia suscitat una forta polèmica en altres encontres internacionals. Es tracta d’una sèrie on qüestions d’actualitat com la immigració als països europeus o la sexualitat hi apareixen sense complexos.

Tot plegat ha permès que la quarantena de professionals que érem en una de les sales d'un edifici magnífic de la Ràdio de Berlin Brandenburg, tinguéssim una conversa oberta sobre el caràcter del servei públic, com a la sessió d’ahir. 

Els representants escandinaus tenen una sensibilitat més agosarada, en aquests assumptes, que els delegats dels països de l'est d'Europa. 

També val la pena destacar un espai suec adreçat a preescolars  i un ambiciós projecte de la BBC que segueix les migracions de diversos animals, amb la participació dels usuaris (en aquest punt ha obtingut resultats espectaculars).

Demà viurem l’última etapa d’aquest encontre. 

Servei públic als Prix Europa

El projecte Catclassica (un canal de ràdio només per internet dedicat a la música clàssica d’autors i intèrprets catalans) s’ha presentat aquest matí al jurat dels Prix Europa, on participo com a coordinador en la categoria Emerging Media, com ja havia anticipat. La presentació l’han feta Àlex Robles i Alfred Celaya, que han respost les preguntes dels altres participants.

Aquest procediment és potser el més destacat d’una trobada on tothom que ha estat seleccionat forma part del jurat i on les deliberacions són llargues i basades en el diàleg entre professionals. Només al final de cada dia, els delegats emeten els seus vots i el recompte no es farà públic fins dissabte al vespre.

A la sessió d’avui hem pogut veure alguns projectes molt interessants: un portal musical dedicat a promoure les creacions suïsses, un espai que vol contribuir a l’aprenentatge d’idiomes via internet o un atles dels escriptors nòrdics on s’intenta establir de forma clara els vincles (influències i altres) entre els diversos autors. Disposen dels materials videogràfics de les emissores dels països escandinaus i era quasi impossible no pensar en les aplicacions que se’n podrien derivar al nostre país.

Els arxius d’imatge i so de TVC i Catalunya Ràdio no són propietat de ningú més que del conjunt de la societat, ja que són empreses públiques que paga tothom amb els impostos. Per això tindria molt de sentit una participació d’aquesta mena en què totes ls entrevistes i altres productes es posin a l’abast dels lectors, potser d’acord amb altres iniciatives.

Molt sovint se sent a dir que la televisió pública ha de competir amb altres cadenes que tenen un afany comercial i així es justifiquen despeses molt rellevants (per l’adquisició de drets esportius i no tant esportius, ja que per alguns les curses de cotxes no tenen gaire d’esportiu) però l’autèntic sentit dels mitjans públics es percep quan de veritat tenen una oferta multicanal (amb un canal cultural que no estigui sempre invadit pels esports o per emissions de “segon canal”, amb un canal infantil que no tingui de competència el canal generalista de la mateixa corporació) i, també, posant a l’abast dels ciutadans propostes com aquesta. El diner públic que els danesos i altres han invertit en l’atles d’escriptors o el que els suïssos han desprès per donar força la música del la seva confederació em semblen exemples a tenir molt presents.

A la sessió de demà, Sílvia Llombart defensarà l’experiència a internet de Els diaris de Pascal.

Canvio de feina

Canvio de feina però a la mateixa empresa on ja treballava.

Miro de no passar comptes aquí del dia a dia laboral, però després de més d’un any en què aquest blog ha tingut molt a veure amb el projecte de gestió del coneixement que s’impulsava a la CCMA, em sembla que dec una explicació als lectors, siguin els que siguin.

Dono per fet que això no significa que a la CCMA deixin de tenir interès les transferències de coneixement ni les aventures per canviar l’organització ni els intents d’innovar en gestió. Només vol dir que, des d’ara, això es farà d’una altra manera i no em toca a mi de jutjar-ho ni estaria bé que ho fes aquí.

Si ho comento és perquè pot tenir efectes en aquest mitjà d’expressió personal, encara que m’esforci per mantenir-lo com fins ara, i trobo natural informar-ne (hauria de dir “advertir-ho”?) al mateix lloc on altres vegades m’he referit a projectes concrets i on he compartit de forma oberta reunions amb debat, propostes no prou reeixides o diàlegs amb altres responsables.

(L’etiqueta ‘CCMA’ apareix en una vintena d’apunts.)

Les variacions que ara mateix puc preveure (qui sap si l’encertaré) són aquestes:

Més opinió

La condició de directiu de la CCMA m’obligava a filar molt prim a l’hora d’expressar opinions personals. És clar que he de mantenir la prudència i sobretot la confidencialitat en allò que així ho requereixi, però en general potser em sentiré més lliure per expressar més idees o llançar alguna proposta.

Com que encara treballo a la mateixa empresa, els meus apunts poden estar condicionats. Per això mantinc l’advertiment que vaig penjar el primer dia.

Assumptes nous

Encara que intenti evitar-ho, els temes també canviaran.

Hi ha una mena de lectures que tenia molt de sentit fer i traslladar als altres i que potser no m’ocuparan tant d’espai, encara que d'altres tindran el mateix sentit.

Els actes als que pugui assistir (seminaris, conferències...) per força se centraran en altres matèries. Seguir el fil del que es discuteixi sobre els canvis a les organitzacions em serà més difícil però vull deixar clar que em continua interessant molt.

Altres qüestions relacionades amb projectes personals aniran apareixent aquí. En els últims apunts ja havia insinuat el meu interès per comprendre millor el paper dels blogs (també els blogs corporatius... que un dia, espero, arribaran a la CCMA), el periodisme de màxima proximitat i la divulgació.

La intenció essencial d’aquest blog és la mateixa: compartir el que aprenc. Però com que és l’expressió de la identitat janquim he volgut ampliar una mica la presència a la xarxa amb un espai on es pot trobar més informació sobre aquesta identitat.

NOTA: Aquest apunt està carregat d’enllaços amb aquest mateix espai i no n’hi ha cap amb altres excepte la CCMA. M’ha semblat que era la manera d’oferir el màxim d’explicacions pels que hagin arribat aquí sense conèixer la relació d’aquest blog amb els projectes professionals. Em disculpo pels lectors que ja tinguin les referències i que, sens dubte, ho hauran trobat excessiu.

Directius que participen a la conversa

Hi ha vegades en què l’actitud personal d’un directiu aporta molt de valor a una empresa. Això és el que vull comentar en aquest apunt.

Ferran Clavell és el director de continguts d’Interactiva  (l’empresa de la CCMA que té per missió desenvolupar els projectes a la xarxa) i acaba de ratificar que la seva experiència a internet i el seu estil són de debò. 

Va respondre un comentari aparegut en un blog a causa d’una queixa sobre el servei 3alacarta (es podien incrustar vídeos que després serien de pagament) i ho va fer per admetre que era una equivocació i per anunciar que molt aviat tots els vídeos d’aquest servei seran d’accés lliure, gratis.

Això ha provocat que la notícia circuli per internet i s'ha obtingut ressò des d'un simple comentari. Però el que volia destacar aquí és que Ferran Clavell no ha tingut cap dubte a l’hora de participar a la conversa. No estem davant d’una nota de premsa ni d’unes declaracions solemnes. Hi ha un directiu que participa al blog d’una altra persona, que ho fa amb un comentari i això és ben rebut.

Cada vegada que hem parlat aquí de de quina manera ha de canviar la comunicació de les empreses estàvem parlant d’això. Clavell n'és un exemple indiscutible. 

L’única llàstima és que, ara mateix, no em sembla que aquesta manera de fer sigui majoritària, ni a la CCMA (on l'intent de conversa del canal 33 va quedar escapçat) ni gaire més enllà. 

Però tinc la certesa que tot arribarà. Gràcies a una generació molt preparada, gràcies a les eines que ho fan possible, gràcies a les persones que no desisteixen d'exposar la seva visió (bufi com bufi el vent, en un entorn on hi ha moltes temptacions d'adaptar-se a qualsevol brisa) i gràcies a directius com en Ferran Clavell. 

De la perplexitat a l’acció: més estratègia!

L’Associació Catalana de Sociologia va presentar fa uns quants dies l’estudi Societat Catalana 2008, amb un pòrtic del màxim responsable d’aquesta entitat, Oriol Homs, encapçalat amb aquesta expressió: “Un país perplex”.

Aquesta idea es va reproduir als titulars dels mitjans de comunicació i va quedar reforçada per les diverses reaccions que se suscitaven.

El furt

A grans trets, un corrent destaca que aquesta perplexitat té a veure amb la situació política i proposa com a solució rotunda la independència de Catalunya.

Aquest enfocament es podria sostenir, en part, en un article del president de l’Institut d’Estudis Catalans, Salvador Giner, en què assegurava que aquesta perplexitat era una reacció “mansoia” i declarava: “la sensació que tot això ens ha estat furtat des de fora, i no a causa de les nostres limitacions com a societat i com a poble -que, sens dubte, en tenim, i de ben paleses-, només pot dur a l'estat de desorientació”.

Les causes, per tant, serien d’ordre extern.

Elits immòbils i llorers

Sense fugir d’aquesta perspectiva, però apuntant cap a les causes internes, l’enginyer Xavier Roig defensava, en un altre article, que el problema està associat a la perennitat d’unes elits que no van ser rellevades durant la transició democràtica (assumpte que, si no ho tinc mal entès, tracta en un llibre de pròxima aparició).

També s'ha subratllat la idea que el país s'ha adormit damunt la corona de llorers.

Optimisme i polítiques socials

Des del govern, també hi ha hagut reaccions, en aquest cas encaminades a aportar optimisme. El mateix president de la Generalitat al·ludia a la perplexitat que els sociòlegs han posat damunt la taula i insistia en les polítiques socials com l’instrument efectiu per redreçar la situació.

Són qüestions que no acostumo a tractar aquí. Si faig avui una excepció és perquè hi ha en aquest document materials que em semblen d’interès i que sí tenen a veure les etiquetes preferides d’aquest blog.

He llegit el document, que es presentava ahir de manera formal, sense el mateix ressò, en una sala de la Casa de Convalescència (no és cap ironia sinó la seu del IEC).

Com que dedico aquest espai a compartir el que aprenc trobo raonable provar de fer-ne un resum i comentar allò que m’ha cridat més l’atenció.

Els diversos estudis que s’apleguen en aquesta publicació enfoquen aquesta perplexitat des d’angles complementaris.

Desigualtats en el benestar

Vivim en un estat del benestar ple de desigualtats, la més notable de les quals té a veure amb el gènere. El model es basa (Teresa Torns i altres) en un tipus de llar on hi ha un home que proveeix els ingressos i una dona que pot fer-ho de manera circumstancial, temporal o parcial però que dedica el seu temps i la seva energia a la cura de la casa i la família.

Hi ha altres desigualtats que posen de relleu les dades que observen la qualitat de l’ocupació, a càrrec de Maria Caprile. Tenim molts treballadors poc qualificats amb salaris baixos, que ronden el risc de la pobresa amb molta facilitat, i el nivell de formació en conjunt és baix, encara que hi ha una generació, la que va néixer a finals dels setanta i principis dels vuitanta, que està més ben preparada que cap altra.

Però tenen un altre problema. S’anomena subocupació. Vol dir que aquestes persones amb estudis universitaris han d’acceptar feines de nivell inferior i amb sous també més escassos. La taxa de subocupació és més alta que en altres països d’Europa que, per altres variables, es fan servir d’element comparatiu.

Segregació escolar

A més, la nostra escola accentua les desigualtats. No pas pel que es faci o no ara mateix sinó com un procés que s’incrementa i que té dues explicacions.

Una, de més visible, és l’arribada de moltes persones estrangeres que acaben coincidint, per situació geogràfica, en determinats centres. Però hi ha una altra segregació més transversal, diuen, que té a veure amb l’elecció dels pares. La tria de l’escola no té a veure tant amb la posició social com amb el nivell d’instrucció dels pares.

Tot això configura un mapa amb dues realitats que afecta als professors, als alumnes i a les possibilitats d’excel·lència d’aquí a vint anys. Modificar aquesta situació no donarà rèdits immediats però ens hi juguem el futur.

Menys religiosos, descontents amb el funcionament de la democràcia

A més, tot això té lloc en un context que pot afavorir altres desassossecs. Per una banda, la secularització del país, més alta que a la resta d’Espanya. Mentre que al conjunt de l’estat es declaren catòlics 790 de cada mil habitants, a Catalunya només ho fan 550.

No vol dir que aquest sigui un problema, però mereix una observació atenta com a traç de l’entorn. Significa que hi ha respostes que molta gent ja no dóna per bones.

Per una altra banda, la desafecció democràtica, comuna a molts estats del benestar, podria créixer si els ciutadans percebem que no tenim obligacions morals (ideològiques) per anar a votar, si no tenim sentit de pertinença i si ens fa l’efecte que no podem incidir en la política. Els autors, Joan Subirats i Quim Bragué, insinuen que les respostes institucionals haurien d’atacar aquests interrogants.

Hi ha altres estudis centrats en assumptes més concrets, com el Pacte per l’Habitatge o l’energia eòlica com a exemple de controvèrsia entre interessos i valors. El sociolingüista Francesc Vallverdú polemitza amb altres autors i anota la pèrdua d’hegemonia lingüística del català (ja no és la llengua parlada a més de la meitat de les llars).

Model de creixement tacticista

Però de tot el que he llegit, m’ha semblat d’un interès molt especial el text d’Anna Laborda sobre el model de creixement català.

Una síntesi una mica forçada podria ser aquesta:

- El creixement dels darrers anys es basa en la construcció, que no aporta valor ni demana gaire qualificació.

- Hi ha una davallada en la indústria, que a més no sap adaptar-se als canvis ni es llança a produir la nena de béns que requerirà el mercat d’aquí a uns anys (es refereix a un retorn consistent en la nova capacitat d’adquisició dels habitants d’aquells països on la deslocalització hagi portat les industries de menys valor).

- La productivitat no augmenta entre altres raons perquè el país no inverteix en R+D. En són molt responsables les empreses.

- El punt més baix en els índexs de capacitat d’innovació és el que es refereix a l’aprenentatge al llarg de la vida. Hi ha massa contractació temporal i per estalviar costos avui es deixa d’invertir en productivitat de demà.

L’empresa ha de canviar

Al final, en l’apartat de conclusions, hi ha una reflexió que em sembla molt pertinent i adequada als interessos d’aquest blog.

Davant la tendència a a reclamar una millora del sistema educatiu per adaptar-se a les demandes de l’empresa, que sol ser de tècnics de grau intermedi i qualificats per l’entramat industrial, l’autora sosté que no hi ha un excés de llicenciats sinó que, al contrari, n’hi ha una demanda massa baixa.

Diu: “Per què no canviem el punt de vista i pensem que la responsabilitat no rau en el sistema educatiu sinó en el sistema productiu?” I reclama, de cara a construir una societat del coneixement, que es doni una empenta “perquè la nostra economia comenci a demandar més investigadors i menys tècnics intermedis”.

Em sembla una crida molt encertada que, en certa manera vam comentar en la conversa amb Luis Suárez, quan m’explicava què podia aportar com a llicenciat en Filologia en una empresa d’informàtica com IBM.

En tot cas, la mena de causes que l’informe apunta no sembla que es puguin resoldre amb una acusació de furt, sense que se m’acudeixi de cap manera polemitzar amb el president del IEC.

Només dic que prefereixo prendre una altra actitud: què podem fer-hi de debò?

Capacitat de visió

Les empreses poden ser més agosarades, menys tacticistes, menys enfocades al curt termini, amb més contingut estratègic.

I podríem arribar a algun acord per millorar la productivitat, que segueix essent una de les pitjors dades de la nostra manera de fer les coses.

La discussió que s’estén sobre la manera com les noves tecnologies poden ajudar a superar aquest repte segur que és positiva.

Sobretot si, a més de parlar-ne, ens hi posem de veritat, donem suport als nuclis de coneixement, assagem noves eines, investiguem i compartim el que aprenem.

De qui són les eines?

No està homologat!

Ja he comentat alguna vegada que a l’empresa on treballo fem servir una llista de distribució per compartir enllaços i altres materials que tractin d’innovació.

No fa gaire, hi vaig intervenir per fer saber que provava el navegador de Google. 

Algú va respondre amb el recordatori que els nostres serveis informàtics desaconsellen que ens descarreguem aquest programa perquè no està homologat.

He de dir, abans de continuar, que els serveis informàtics no se m’han adreçat per fer cap indicació i, més enllà de les seves recomanacions, acostumen a actuar amb un esperit obert que els porta a ser tolerants.

Però aquesta anècdota em fa pensar en la manera com disposem de les eines quan treballem.

Alliberats?

En alguns països és possible veure a prop de les obres i altres llocs on es pot trobar feina per un dia, grups de persones amb les eines a les mans. Són seves. Les porten amunt i avall per trobar el salari d’una jornada.

Un dels avenços dels treballadors va consistir a alliberar-se d’aquesta responsabilitat. Qui dóna feina és qui proporciona les eines (l’excepció més freqüent és el cotxe). Només faltaria que els professionals de televisió haguessin de portar les càmeres, els focus o els micròfons. 

Però, estem segurs que a totes les feines ha de ser així? Què fan els reporters digitals? No obligarem al manobre que porti el pic i la pala... però prohibirem a algú que es descarregui un programa que li sembli útil per la seva feina?

En el cas de les noves tecnologies, ens podem permetre no fer assajos per aprendre?

Assaig i error

Des que vaig tenir el primer processador de textos, quants programes per escriure he fet anar? Moltes persones hem après a fer aquests programes i molts d’altres (de disseny, de compaginació, de fotografia, de pàgines web, per compartir, per subscriure’ns...) amb el mètode fatigós però gratificant de l’assaig i l’error.

Quan vaig decidir que provaria Google Chrome no renunciava al programa homologat (que tothom s’imagina quin és) sinó al Firefox, que encara faig anar per navegar amb altres ordinadors. He d’admetre que ho he pogut fer sense cap problema gràcies a aquesta tolerància que esmentava.

La pregunta

Per això, aquest apunt no és una crítica ni una invitació a cap rebel·lió però sí l’inici d’una reflexió que m’agradaria que s’estengués: de veritat que encara necessitem que qui ens dóna feina també ens doni totes les eines?

N’hi ha que ens sentim més lliures si podem assajar, si ens podem equivocar, si podem aprendre, si podem comprovar quina eina ens va millor per resoldre cada situació determinada.

Ordinadors públics

A la CCMA, que és una empresa pública, hi ha més de 2.000 PC, més de la meitat dels quals estan engegats bona part del dia. Però, com és natural, no se’n fan servir totes les seves possibilitats. Per anar a la lluna no va caldre gaire memòria... Què passaria si es proposa que cadascú s’espavili i vagi a treballar amb un ordinador?

Fet i fet, el que compta no és el maquinari sinó l’opció d’estar enllaçat a la xarxa interna per compartir accessos amb els altres. Per això no fa falta un ordinador. Si et proporcionen un codi d’usuari i una clau en tens més que suficient. Potser aquesta és l’única eina que ens haurien de facilitar?

Oportunitats d’aprendre

L’empresa canvia perquè el món canvia. Però no tothom aspira a la mateixa llibertat. Si ara es decidís que l’empresa no proveeix d’equip informàtic hi hauria un daltabaix. No ho suggeria, només especulo sobre el futur. De la mateixa manera que hi ha qui aixeca un debat radical sobre l’ús del correu electrònic en una gran multinacional. 

Com a mínim, estarà bé acceptar que hi ha persones que prefereixen que ningú no els hagi d’homologar les seves eines. Gent a qui agradaria presentar-se amb un ordinador portàtil a on calgui i fer la feina que faci falta. En realitat, per moltes situacions no caldria ni tan sols estar a la xarxa interna. A internet hi ha tantes oportunitats de compartir arxius de tota mena que també aquest entorn deixarà de ser un bé singular per qui treballi (encara que garantirà la seguretat de l’organització).

Cada dia apareixen eines noves i n’hi ha que sembla que ens poden ajudar molt.  

Una bona manera d’estar al dia sense embogir consisteix a subscriure’s als blocs d'aquelles persones que en saben més. Hi ha gent que explica a on hi ha eines simples i gratuïtes. 

A més, tot fa creure que el sector de la comunicació hauria de ser dels primers. Disposar d’algunes eines ja canvia la seva relació amb els usuaris. No l’haurà de canviar amb els que hi treballen?

Suárez: el canvi arribarà a l'empresa

Vaig comentar aquí que havia coincidit en una reunió amb Luis Suárez, que treballa d’evangelitzador a IBM. L’assumpte que vam tractar va suscitar força comentaris.

És una persona que em fa pensar en aquells agents del canvi de què parlava Genís Roca. La mena de gent que activen canvis en grans empreses a partir d’accions petites.

També he comentat la impressió que em va provocar Euan Semple, que va desenvolupar activitats incitadores de canvi i transmissió de coneixement a la BBC.

Suárez va ser fa poc a Barcelona i vam parlar ben bé tres hores mentre dinàvem.

La conversa tenia lloc en un moment adequat per ser transparent i oberta.

Com ja vaig dir, l’empresa on treballo ha arribat a un acord amb l’empresa on ell treballa sobre un assumpte que es va tractar a l’única reunió on tots dos hem estat. Tancat l’únic acord en què es podria dir que hem participat d’alguna o altra manera, podíem parlar amb naturalitat sobre el context general de les organitzacions i la seva adaptació al canvi.

Per això vaig aprofitar l’ocasió per proposar-li un breu torn de preguntes i respostes i més tard ho vam arrodonir per escrit. Em sembla que el resultat pot tenir interès i per això el comparteixo.

Al final m’he decidit per deixar les seves respostes sense traducció.

1.- Treballes en una empresa amb centenars de milers d’empleats i dius que la teva feina allà és evangelitzar.

Evangelizar sobre el cambio que estamos viendo es casi casi como ser un poco visionario y pionero a la vez. Lanzarte a utilizar una buena parte de estas herramientas sociales te da la oportunidad de explorar diferentes opciones para poder colaborar y compartir conocimientos de una manera eficaz y con muchísimo menos esfuerzo para conseguir, incluso, mejores resultados. Y, también, ¿por qué no?, explorar y ampliar tus propios límites.

En ese "rol" de evangelizador la cosa cambia ya que todo está más enfocado sobre las inquietudes. Sobre el querer cambiar los hábitos de colaboración porque sabes que algo no funciona, y que hay algo ahí fuera que sí va a ser capaz de poder cambiar la manera en la que trabajamos todos y para mejor, tanto desde el punto de vista de la empresa como individual.

Esa es, quizá, la principal virtud, y defecto! ;-), del evangelizador. Ese espíritu inquieto de querer explorar nuevas formas de comunicación, colaboración sin límite predefinido y con la mente siempre abierta a posibles opciones de mejorar día a día con el uso extendido de herramientas de software social donde uno ya sabe que la clave va a estar en la conversación en sí, en la conexión misma, y no en el contenido.

2.- Mantenir una posició personal i al mateix temps estar al servei d’una multinacional ha de comportar certes contradiccions.

Com es combina aquesta actitud personal amb el que s’espera d’algú a IBM?

No es la primera vez que me hacen esa pregunta y lo cierto es que cada vez más se consolida una misma reacción. En muchas ocasiones uno se siente como un "Edgling" trabajando para una compañia "Centroid", como diría Stowe Boyd. Y es cierto, hay ocasiones en las que sabes que esa libertad individual dentro de la corporación te va a permitir continuar explorando esas fronteras y esos límites que ya he mencionado anteriormente, pero al mismo tiempo sabiendo que hay unas "delimitaciones" ya impuestas por la empresa a modo de "Business Guidelines", algo así como las normativas a seguir a la hora de utilizar esas herramientas para compartir conocimientos y colaborar.

En muchos casos, lo cierto es que esas normativas se reducen simplemente a un poco de sentido común, i.e. saber que hay cosas que se pueden decir abierta y públicamente y otras que mejor evitarlas para poder evitar males mayores.

Yo tengo la suerte de trabajar para una empresa donde se valora esa misma individualidad dentro de la compañía como la forma más efectiva y rápida para poder seguir innovando y más cuando cada uno de esos individuos lo hace dentro de un grupo, una comunidad, haciendo que sea más intensa y relevante la experiencia, debido al factor "Wisdom of Crowds".

3.- La teva formació està basada en la filologia i l’educació. No ets enginyer. De quina manera et sembla que et serveix i què et permet aportar a una empresa... d’informàtica?

Llevo trabajando en el mundo de la IT desde hace más de 11 años y siempre he pensado que ese background en educación y filología me ha permitido dar mucha más importancia al factor humano. Al hecho de conseguir que la gente se dé cuenta que de lo que realmente importa son los "knowledge workers", las personas mismas, dentro de la empresa. Y no las herramientas, ni los procesos a los que están expuestos, ya que cada uno de ellos no existiría por sin esas mismas personas.

Mucha gente piensa que soy un "geek" y lo cierto es que no lo soy. Simplemente trato de poner de manifiesto ese aspecto humano y hacer que la gente entienda que tanto herramientas como procesos son sólo eso: el medio para llegar al fin. Ni más, ni menos. Lo que importan son esos "knowledge workers" y creo que si he llegado hasta aquí, hasta donde estoy, es porque he podido comprobar en mis propias carnes cómo ese factor humano es el que siempre prevalece, digan lo que digan sobre esas herramientas y esos procesos. Lo dicho, son un medio, no un fin. Ese fin son las personas y la oportunidad inmejorable de oder ayudar a que se conecten y puedan establecer diferentes tipos de relaciones.

4.- Des de la teva experiència, com observes arreu del món l’adaptació als canvis?

EUA siempre ha sido más dada a experimentar y poder empujar los límites cuanto más mucho mejor, y si ello implica utilizar herramientas de índole social, sin ningún problema.

En cambio en Asia la situación es algo diferente. Lo que más prima es la cultural generalizada de compartir conocimientos para así poder adquirir más. Algo que no implica que se trate de explorar esos límites, si no que diga lo que se diga y haga lo que se haga siempre va a haber un trasfondo de compartir conocimientos para aprender el uno del otro.

Europa está, por desgracia, en otra onda. Está en una onda de observación, viendo cómo EUA y Asia están utilizando estas herramientas sociales para ver cómo pueden utilizarlas para su propio beneficio. Pero en vez de ser ellos mismos los que exploren las opciones, están un poco a la espera a ver cómo se desarrollan con los demás y sí sale bien empezarán a involucrarse de una manera mucho más efectiva.

Lo que realmente es curioso es ver cómo en Europa parece primar "Knowledge is power" y, por lo tanto, no lo comparto con otros por miedo a perder mi competitividad, mientras que tanto en EUA como en Asia es más "Knowledge Share is power", donde lo que realmente importa es el conocimiento compartido.

Finalmente, en el caso de España, yo creo que todavía estamos a varios años de distancia en lo que respecta a ese cambio de mentalidad y quizá el principal factor para que se produzca esa adopción será cuando llegue el momento de que las empresas empiecen a "medir" la productividad de los empleados, en vez de medir esa misma productividad por la mera presencia en la oficina.

Ese será el cambio del siglo 21, donde nos iremos de la típica empresa "laboral" (Labour-based) a aquella empresa basada en el conocimiento ("Knowledge based"), la que a su tiempo desarrollará la economía del conocimiento que ya empezamos a ver en varias empresas que ya han dado el salto.

5.- Un dels teus últims reptes és deixar de fer servir el correu electrònic. Com s’ha rebut una decisió tan radical?

Cierto. Llevo sin utilizar el correo electrónico en el trabajo desde hace más de ocho meses y la experiencia ha sido fantástica hasta el momento. Las reacciones han sido bastante variopintas, desde las que pensaban que volvería a utilizar el correo dos semanas después, pasando por los que pensaban que iba a estar muy poco tiempo en la empresa, viendo la adicción que hay por el correo electrónico para ejecutar todo tipo de acciones, hasta aquellas reacciones de unas cuantas personas que curiosa, pero fielmente, han seguido todos estos meses el periplo de dejar de utilizar el correo electrónico para pasarme a las tecnologías emergentes. Más que nada para poder evaluar si sería algo que ellos mismos podrían hacer y siendo así, cómo poder empezar de una manera efectiva.

Lo que trato de hacer es simplemente cambiar los hábitos de colaboración de la gente para que se den cuenta de que hay herramientas mucho más efectivas y fáciles de utilizar y con un impacto bastante significativo.

Simplemente, trato de que la gente se dé cuenta de que ya es hora de que vuelvan a coger las riendas de su propio tiempo y de su propia productividad y demostrar cómo pueden utilizarlos para seguir colaborando y compartiendo sus conocimientos de una manera mucho más efectiva y menos costosa a todos los niveles.

El resultado ha sido espectacular. Me ha ayudado no sólo a conocerme a mi mismo para poder mejorar la forma en la que colaboro con otros knowledge workers, también me ha permitido ver cómo ellos mismos trabajan y me ha ayudado a llegar a la conclusión de que el cambio está ahí, muy cerca.