El dia de la conversa (cròniques al Twitter)

No és cap secret que una de les possibilitats que ofereix el Twitter és la conversa, breu i per força sintètica.

L’experiment emprès amb Storify prova justament de capturar fragments d’aquesta conversa per obrir una reflexió sobe la transparència i els llocs comuns, els “topos” d’internet. La mica de ressò que ha tingut és a causa de l’atracció que els productes populars susciten amb molta facilitat.

Entrevista oberta

Avui, de cop i volta, he viscut amb intensitat aquesta possibilitat. Mentre escrivia i editava una crònica sobre la manera com s’ha reflectit l’actualitat al Twitter, una altra vegada, mantenia una conversa en forma d’entrevista oberta amb Oriol Lladó, per a @tasquesomnium (ja havia explicat aquí una experiència similar però amb els papers canviats).

El resultat es pot veure a l’etiqueta que hem fet servir per endreçar els missatges: #tasquesoc3.

Els lectors escriuen

Més tard, quan la peça ja s’havia publicat al 3cat24, @belbosCk s’ha adreçat a aquest mitjà per queixar-se de la crònica. Em sembla que des de la redacció no han contestat però ja ho he fet jo, tot i que no m’interpel·lava de forma directa.

Li he explicat per què entenia que el text responia al gènere de la crònica firmada i li he volgut aclarir que allò que la disgustava potser era l’estil.

Per fer-li notar que era una qüestió d’estil i no de posicionament li he donat els enllaços de la crònica sobre la càrrega policial, que ja vaig comentar aquí, i la crònica sobre les reaccions després que la policia detingués tres persones i les acusés de ser la cúpula de la xarxa Anonymous. En aquest blog hi vaig deixar anotada una certa perplexitat.

Relat i estil

En aquesta mena de crònica procuro sempre construir un text que tingui un mínim fil, que vagi d’algun lloc fins a algun altre. Que hi hagi un relat i que tingui un estil, llegidor i reflexiu.

I intento destacar el que sembla nou, més potent o “noticiable”. Per això vaig subratllar el contrast entre gent asseguda i cops de porra, el contrast entre l’anunci emfàtic d’una detenció i el sentit de l’humor com a reacció.

Avui m’ha semblat evident que l’etiqueta #aixino era el fet rellevant, ja que la desafecció amb aquestes protestes s’ha fet notar amb més energia que altres vegades.

Sense valorar, només com a constatació, però escrit (sempre massa de pressa) amb l’estil dels altres cops, sempre amb un text a l'ombra que intenta aportar elements que encetin mirades diferents.

Elogis i crítiques

Quan, fa pocs dies, Enrique Dans va esmentar una d’aquestes cròniques com un exemple d’informació em vaig preocupar. No pretenc ser exemplar, ni podria. Aquesta mena d’elogis són perillosos perquè et poden fer caure pel pendent del cofoïsme.

A més, dono per fet que part del seu aplaudiment (que de tota manera agraeixo, esclar) es basa en la seva sensació que allò que vaig escriure podria ser agregat a una posició. I no, no escric per ser aplaudit per cap posició, és una bestiesa, el que m’interessa són el relat i l’estil.

Per això he suposat (potser massa agosaradament) que @belbosCk criticava la peça d’avui per la mateixa raó. Vull dir que si en comptes de constatar l’aparició de #aixino i esforçar-me a buscar els tuits dels diputats (avui s’havia de fer això, n’estic convençut) m’hagués llançat a una crònica “posicionada” a favor de les seves idees potser no li hauria semblat malament i no hauria exigit “més distància”.

La descoberta de l'altre

En tot cas, al seu últim missatge m’ha dit que es llegiria aquestes cròniques precedents i m’ha semblat just tenir interès per aquesta persona desconeguda.

És una artista que ha publicat diversos llibres, ha escrit articles per a mitjans de comunicació, ha guanyat premis per a la seva obra escrita i gràfica... Bel Bosck i Bagué és al Facebook i hi ensenya els seus projectes.

M’ha agradat que em fes rumiar, m’ha agradat que tots dos sabéssim parlar sense aixecar la veu, amb naturalitat.

No podria fer el mateix si en comptes de contestar a una persona ho hagués volgut fer amb deu i amb cent hauria estat del tot impossible.

No cometré la banalitat d’idealitzar la mena de conversa que es pot tenir al Twitter, però tots els diàlegs d’avui m’han ajudat a entendre més bé què faig i em serveixen per renovar la meva exigència amb mi i amb el que provo de fer.

Contestar amb mesura

De tant en tant, si veig que es fan al·lusions directes a la qualitat d’una informació o al seu autor, responc al fil de comentaris dels lectors. Fa poc vaig fer-ho, com es pot veure en aquesta il·lustració, per aclarir un dubte sobre l’autoria que des de la redacció no van poder contestar.

No em fa mandra oferir aquestes respostes i entenc que és part de la feina. Em sembla que no tothom ho entén de la mateixa manera però això no fa trontollar les conviccions.

El mirall una altra vegada

Avui s’ha demostrat una altra vegada que el Twitter, encara minoritari, encara sectorial, encara elitista, perfecciona la seva capacitat de reflectir l’actualitat. A hores d’ara ja he publicat una pila de cròniques que en deixen constància.

Però també se m’ha fet evident que una conversa oberta, i arriscada, t’ajuda a mesurar la frase, a avaluar les opinions alienes, a tornar a començar amb més empenta.

Gràcies, desconeguda. Segurament veurem la realitat amb matisos molt diferents però està bé que n'haguem parlat, molt més en un dia en què el dialeg ha perdut una altra oportunitat.